Ara per ara visc en un pis de lloguer. No és horrible, només és vell i estava ja poc cuidat quan vam venir-hi a viure. Els mobles sí que són bastant lletjos, especialment perquè són mobles de resta. Tenim un moble enorme al menjador, negre y ataronjat, que crida perquè algú el torni als anys noranta. La taula del menjador, que hi va a conjunt, també vol anar-hi. Tanmateix, la tauleta de cafè, també de color negre i vidre, no els podria acompanyar, perquè els altres dos són d'inicis dels noranta (línies rectes, angles extravagants, tot amb un esperit una mica vuitantero encara), i aquesta és, segons declara, de finals dels noranta. Jo la miro i sé (perquè ho sé, tinc ulls a la cara), que aquesta tauleta no és anterior a dos mil dotze, i que de fet està atrotinadíssima, la pobra. Agraeix molt les meves cures, però així i tot he descobert amb el temps la terrible veritat: no només li falten dues de les quatre ventoses que han de mantenir fix el vidre que fa de superfície, en un punt anterior de la seva vida, li han caigut peces i les hi han col·locat amb tan poca preocupació com traça. Estic desitjant poder-me anar del pis per deixar-la ben arreglada.

No ho faig ara perquè no és l'única cosa que hi he arreglat a sobre d'una nyapa, en aquest pis. La capçalera del llit és lletja com un dimoni, de voltants de 2007 i suposadament té llums... Tenir-los els té, funcionar no funcionen. De fet, no poden funcionar perquè les dues peces estan sense endollar (perquè en realitat són capçaleres individuals que algú ha ajuntat deixant una monstruositat de fusta falsa en un dormitori més aviat petit). I no les podem endollar, perquè no hi ha espai suficient entre la fusta i la paret com perquè els endolls no es dobleguin de forma perillosa. Tanmateix, no importa, ningú no mira el llit quan entra a la nostra habitació: tothom mira just a sobre. On abans era el pòster d'Amy Winehouse i ara hi ha un rectangle de tires command, com la silueta on era el cadàver a l'escena d'un crim. La vam baixar perquè les tires no estaven agafant el marc, que pesa com un mort, i era a punt de caure. Encara sort que me'n vaig adonar, perquè si no se'm carrega al contrari.

Hem tingut ja suïcidis de pòsters abans. Al despatx, una de les meves làmines preferides va decidir que la paret on l'havia posada no li agradava, i no va parar fins que la vaig deixar reposada a la meva tauleta de nit. I l'enorme Bob Marley que hi havia a sobre de l'escriptori de la meva parella, també va despenjar-se un parell de vegades. Sempre de nit, per espantar. Per sort ara ja no té l'escriptori tot just a sota, i el Bob ja no té intenció d'acabar amb el seu ordinador.

La cuina, per la seva banda, el pecat més gran que ha comès és ser lletja, i estar mal muntada. Els altres pecats són d'altra gent, com el trastocat que va decidir arrencar el fons d'un dels armaris, o de qui va decidir no netejar l'extractor de fums en dos anys, de manera que durant els primers quatre mesos no sabíem si teníem extractor de fums, perquè no el podíem desplegar ni encendre. Estava enganxat amb grassa i porqueria. Ara viu sempre obert, perquè l'armari de tot just a sobre està una mica despenjat i no m'hi atreveixo a tancar-lo i quedar-me sense extractor. No sé viure sense ell.

Però podria viure sense les formigues. Al principi només eren a la cuina, feien incursions a la recerca de qualsevol cosa, i jo les feia caure en emboscades quan no em moria de fàstic, i tan bé. Després van arribar al lavabo. No sé per què i no sé per on, però hi van arribar i ara de tant en tant sé que em dutxo en companyia (cal estalviar aigua, suposo). Després van arribar a la sala d'estar i van començar a passejar pels meus llibres i per allà on entren i deixeu-me que us digui: són formigues. Entren per tot arreu. Ara el seu últim destí és l'aigua de la meva gata, on arriben a morir. No sé per què, no sé com, però ho fan i ara he de desfer-me dels cadàvers cada dia. La pobra gata se'm traumatitzaria, si no fos perquè està ocupada fent cucamones a l'aranya que s'ha fet una teranyina tot just darrere del moble de la sala. Ara que hi penso, ni tan sols us he parlat de les cadires de ferro forjat que ja no tenen acotxat al cul, ni del sofà blau que em va fer decidir comprar les cortines de color blau per intentar que encaixés una mica, ni que fos cromàticament.